A la universitat no és el mateix estudiar Magisteri que Pedagogia... potser perquè fins ara s’ha separat la investigació sobre el fet educatiu del fet educatiu pròpiament.
Per què a la docència a Secundària s’hi arriba via oposició, sense tenir una formació complerta en educació? Per què passa el mateix amb les càtedres i els professors de la Universitat ?
Es pot saber molt d’un aspecte, un contingut, una matèria... dominar amb excel·lència un instrument... però això vol dir que s’és capaç de compartir aquest coneixement i fer-lo extensible, comprensible i proper a l’alumnat? On és el COM?
Per altra banda, saber com fer una classe, tenir capacitat de reacció en una aula, ser capaç d’entendre’t amb l’alumnat, fer que estigui atent, que aprofiti tot el que sap i descobreixi tot el que encara no sap i ho aprengui... és suficient per a ser bon professor? El QUÈ serà sempre el mateix?
Per mi el professor de cant és el que combina el què i el com, i els alimenta de forma sistemàtica, i els fa evolucionar; l’un i l’altra es donen la mà per fer les classes profitoses en tots els aspectes possibles ( tècnics, musicals, humans...). Coneix el seu propi instrument, la seva pròpia veu i sap treure’n el màxim rendiment i bellesa, i també es para per un moment a pensar com pot fer que l’alumnat en tregui tot el benefici a la seva veu, tenint en compte les qualitats innates, úniques i pròpies de cada persona, cercant-ne el potencial i portant-lo a fora.
Considero que encara em queda molt i molt per aprendre del meu instrument, per treure’n totes les seves qualitats, i també de com fer les classes, però també considero que puc aportar a l’alumnat part del que ja conec. Davant de les qüestions que em plantegen reacciono buscant en el meu instrument, en la meva contínua formació, algun recurs, alguna eina que pugui passar a l’alumne/a tal com si fos un relleu, per a que ell o ella, el prengui i el porti a bon lloc. La qüestió és no parar mai l’aprenentatge del QUÈ, mantenir-lo, millorar-lo, qüestionar-lo i al mateix temps reflexionar sobre el COM, avaluar-lo, comparar-lo, ampliar-lo...
S’aprèn en cada classe que reps i en cada classe que fas i entre dos no hi aprenentatge si un dels dos no vol (sigui alumne/a o professor/a!).





Crec que és important el com i el què. A vegades gent que només ha estudiat el què és bon profe, però altres vegades no. Estudiar el com tampoc no et fa necessàriament bon profe, si no toques bé el teu instrument. Per tant tot és important, crec.
Sobre el que dius al principi, quina ràbia això del magisteri: hi ha molta gent (no tots) que fa magisteri sense saber res de música. Però llavors acaben la carrera i et veten l'entrada a primària encara que hagis fet pedagogia musical a l'esmuc... ara he de fer magisteri perquè no em tregui un lloc de treball a primària una persona que no té gairebé ni idea de música?? I el CAP per secundària? és necessari o no pels que hem fet ped instr a l'esmuc? no es decideixen. A partir d'ara durarà 2 anys... o sigui que aquest any correm-hi tots, no? Fins i tot gent que no diries mai... Que no estaven tan segurs que serien grans intèrprets i que per tant no necessitarien treballar mai en la docència?
Estic totalment d'acord amb el que tu dius, o sigui que poca cosa tinc per afegir.
Jo penso que un pedagog del cant ha de ser aquella persona que té un coneixement molt complert del seu instrument, i que a més, té les eines i recursos suficients per a poder -lo enseynar amb èxit.
Com? Ostres, doncs tinc molta menys experiència que tu...o sigui que encara tinc més dubtes.
Jo he començat llegint molt a Richard Miller i el que ell explica. He tret molt bones idees. Sobretot del llibre "Solutions for singers (Tools for performers and teachers)".
Ara que he trobat el teu blog, t'aniré seguint!
Potser d'experiència en puc tenir una mica, però mai és prou, mai se'n sap tant per donar la formació per acabada. Treballar de professora de cant i no perdre's en l'intent demana reflexió, molta reflexió... i també, per descomptat pràctica i estudi amb el propi instrument.
El que sempre fa dubtar i pensar, és quin deu ser el millor camí per a aquella persona que ha dipositat la confiança en tu i quina és la millor manera de relacionar-te amb ella, ja que no hi ha dos persones iguals ni dos tipus de relacions semblants. L'ambient que es crea a cada classe amb cada alumne/a té quelcom de diferent, i mai saps ben bé què ho provoca.
És un camí llarg, però bonic, oi... i la bellesa de cada veu fa que valgui molt la pena